Diversos escriptors han afirmat que el ball de valencians es ballava a Madrid i a altres llocs de la península ibèrica, però els documents històrics que hem consultat demostren just el contrari.
Avui comença la publicació d’una sèrie de tres articles, amb l’objectiu de desfer confusions i demostrar que el ball de valencians és una tradició pròpia només d’algunes comarques de la Catalunya Nova. Aquest primer article té per objectiu demostrar que el ball de valencians no participava a les festes del Corpus de Madrid els segles XVII i XVIII.
LA FESTA DEL CORPUS
La processó del Corpus fou, a l’època moderna, l’espectacle més impressionant que es representava cada any a les ciutats catòliques. L’element més sagrat era una òstia que es passejava, sota pal·li, pel centre de la ciutat. En aquella processó hi participaven els capellans i monjos de la ciutat, agrupats en parròquies i convents, i també les confraries, que aprofitaven la processó per a exhibir el seu poder econòmic i social. Diversos documents expliquen com competien per a mostrar el màxim nombre de confrares i elements festius com banderes, músiques i danses.
A Madrid, l’element més espectacular de la processó era la tarasca, un monstre en forma de drac. Durant molt de temps, la tarasca del Corpus de Madrid fou una figura molt popular, però la seva desaparició ha portat el seu oblit. Damunt de la tarasca, a la seva esquena, hi havia alguns ninots que representaven una dona i altres personatges. Hi ha un problema lingüístic amb la paraula “tarasca” perquè, al principi, designava el monstre, mentre a la dona se l’anomenava “tarasquilla”; però a partir de 1666 la paraula “tarasca” es refereix a la dona, mentre el monstre és anomenat “sierpe” (Portús, 1993, 112). En aquest text, especificarem si parlem del monstre o de la dona.
La tarasca (tant el monstre com la dona) era l’encarnació del mal i del pecat. Tot el conjunt es renovava cada any, entre altres motius perquè, de tant en tant, era apedregat pel públic. La seva espectacularitat es devia, entre altres factors, al moviment del coll i de la boca del monstre, a més d’alguns ninots. Devien ser moviments bastant simples, però eren els efectes especials més espectaculars que mai havia vist aquell públic (i pràcticament els únics).
Cada any, l’ajuntament de Madrid treia a concurs la construcció o renovació de la tarasca. Diferents mestres escultors hi presentaven projectes i una comissió n’escollia un. L’arxiu municipal de Madrid ha conservat els expedients de més de 50 projectes guanyadors de diferents anys, la majoria dels quals inclouen un dibuix (“traza”) i una descripció (“memoria”). Els podem veure en un llibre ple de boniques il·lustracions (Bernáldez, 1983).
Dibuix de la tarasca de 1666
ELS DIBUIXOS I LES DESCRIPCIONS DE LES TARASQUES
A molts historiadors i castellers ens han cridat l’atenció tres d’aquests dibuixos (dels anys 1666, 1672 i 1709), perquè representen torres humanes, que hom ha relacionat amb el ball de valencians. Mirem-nos-els i llegim les descripcions dels seus constructors i els comentaris de José María Bernáldez:
El dibuix de la tarasca de l’any 1666 representa quatre homes que n’aixequen un altre. La descripció diu que “los cinco bolatines de delante an de andar alrededor, el de encima con su bandera y sus sonaxas, todo esto pintado de colores muy alegres”. Bernáldez comenta que “a los Barahona les entusiasmaban Els Castellers de Valls” (Bernáldez, 1983, 39).
El projecte del 1672 s’hi veu un home fent la figuereta damunt d’una torre. La descripció diu que “la dança del castillo a de dar bueltas alrededor y el hombre que está encima a de bailar con los pies”. L’historiador comenta que una “Tiorra horrenda (…) Con su tamboril hace bailar de cabeza a un homúnculo soportado por un castillo formado por otros” (Bernáldez, 1983, 51).
Dibuix de la tarasca de 1672
El projecte de 1709 era un dibuix sense text. S’hi veu una torre de tres pisos. Benráldez la descriu així: “Torre de niños -hacía mucho que no figuraban torres humanas- rematada por el que enarbola triunfal una diadema con visos de pandereta” (Bernáldez, 1983, 93).
Cal advertir que les expressions “Castellers de Valls”, “castillo” i “torre de niños” les escrigué Bernáldez més de 270 anys després d’aquelles festes. Quan es dibuixaren els projectes, encara no hi havia castellers en cap poble de Catalunya; els anys 1666 i 1672, ni tan sols no existien els balls de valencians.
La descripció del 1672 anomena una “dança del castillo” que podria ser semblant a les que existien en alguns pobles de Castella com Galve de Sordo (Guadalajara), Navas del Pinar (Burgos) i Tardáguila (Salamanca), i que feien una petita torre amb figuereta (Bertran, 2001b). No s’ha provat la relació de cap d’aquestes danses amb el País Valencià, ni amb el ball de valencians, ni amb els castells.
Dibuix de la tarasca de 1709 (fragment)
ELS VOLATINS I ELS VOLATINERS
La descripció de l’any 1666 parla de “bolatines”. El conegut assagista Bernat Capó va explicar que “El volatiner era una persona que es guanyava la vida anant per les places pels pobles fent salts, acrobàcies, jocs i d’altres habilitats davant un públic que no disposava, aleshores, de tants divertiments com tenim ara al nostre abast”. La majoria de companyies de volatiners eren de caràcter familiar i el seu número més típic era caminar per damunt d’una corda (maroma). “Quan els volantiners formaven grup era com un avanç del que seria més tard el circ” (Capó, 1994, 215 i 216). Les diferències entre els volatins i el ball de valencians són evidents en la seva actuació, música, caràcter professional, composició, etc.
A València, se’n tenen notícies des de l’any 1585 (Varrey, 1953). Un exemple seria aquest anunci: “La Compañá de Volatines trabajará en maroma y tablado con todo esmero, y el famoso Traver baylará en la maroma con un huevo en cada pie ; los volteadores harán el gran salto de la cuba con el gran tripulin ; y la Sevillana baylará el bayle Nuevo” (Diario de Valencia, 1797).
Dibuix de la tarasca de 1674
Els volatins foren un tema recurrent en les tarasques de Madrid, tal com es pot veure en diversos dibuixos i descripcions: una tarasca (dona) “se ha de abanicar; i un bolatin a destar puniéndole” (any 1667); “otro hombre sostiene a los volatines que la divierten” (1668); “La principal figura es la tarasca [dona], a de dançar en la maroma que haya adelante y atrás, y el arliquin tocando la guitarra” (1674); “El bolatín a de azer las suertes que hace el bolatin en el Corral” (1675) (al segle XVII, els teatres eren anomenats corrals de comèdies); “La figura que está sobre la maroma a de lebantar los braços i a de dançar sobre la maroma” (1697); “los armenios aziendo el ademan de andar por la maroma y boltear por ella” (1757); “la figura de enmedio volteará; y seguirá huna figura en una cuerda la que se despeña con dos vanderas” (1762), en el dibuix del 1764 també s’hi veu un volatí, amb banderes a les mans, baixant per una maroma; “un bolatin borteando” (1765). En canvi, a la tarasca del 1767 hi havia “diferentes figuras subiendo y bajando por las querdas” d’un vaixell, però semblen mariners més que no pas volatiners (Bernáldez, 1983).
Dibuix de la tarasca de 1697
LA DANZA VALENCIANA I EL BALL DE VALENCIANS
A la processó del Corpus de Madrid, a més de les tarasques, hi participaven algunes danses. Cada any se signaven uns contractes, anomenats “memòries”, entre l’Ajuntament i els mestres de danses. Aquestes memòries, que també s’han conservat a l’arxiu municipal, són una font d’informació extraordinària. Hi trobem l’expressió “danza valenciana” i altres de semblants. Alguna gent creu que es tractava del ball de valencians, però aquesta expressió podria tenir algun altre significat, perquè el País Valencià té fama, des de fa segles, de ser una terra festiva (Company, 2007, 107) i ha inspirat una gran quantitat d’obres d’art i espectacles parateatrals.
L’expressió “dansa valenciana” pot designar les danses tradicionals que es ballaven en festes dels pobles valencians o en espectacles folklòrics. Per evitar confusions, aquí les anomenarem “danses tradicionals” o “danses folklòriques”.
El “ball de valencians” és una dansa tradicional del Camp de Tarragona i comarques properes, per a vuit homes vestits com els bastoners però amb castanyoles enlloc de bastons. La seva actuació combina diferents parts ballades amb algunes torres humanes i va donar lloc als castells.
Fins ara, “dansa valenciana” s’ha confós amb el ball de valencians: “L’última vocal, mig esborrada, pot donar-se a confusió, puix que no hem trobat antecedents d’una dansa anomenada «Valenciana», pel que, de ben segur, es refereix al ball «Valencians»” (Morant, 1967, 56); “el ball més conreat dels que podríem considerar de temàtica exòtica, per la qual cosa intuïm que algun component especialment sobresortint, com serien les petites torres, havia de tenir” (Bertran, 2001a, 19). També hi ha qui l’ha confós amb alguna muixeranga valenciana: “Por las descripciones anteriores podemos suponer que el tipo de danza valenciana que se representaba en el Corpus madrileño es parecido a las que Fermín Pardo ha llamado «guerreras procesionales», y que todavía perduran en localidades como Peñíscola o Algemesí” (Portús, 1999, 204). Nosaltres creiem que la “dansa valenciana” i el “ball de valencians” són dos espectacles parateatrals diferents. Tenim informació suficient per a demostrar-ho.
LA DANZA VALENCIANA A LA PROCESSÓ DE CORPUS DE MADRID
La “danza valenciana” va participar 46 vegades a la processó del Corpus de Madrid entre els anys 1658 i 1769. És la segona que es repeteix més, només superada per la dansa “de gala”. El quadre següent recull informació sobre els noms, preus i mestres d’aquesta dansa (informació treta de Portús, 1993).
A la processó del Corpus de Madrid hi van participar danses de gots, hongaresos, indis, moros, negres, prussians, turcs, xinesos, “persianos” (de Pèrsia), etc. És evident que, en la majoria de casos, els balladors no pertanyien a aquestes cultures, sinó que anaven disfressats. Alguns homes i famílies de Madrid es van especialitzar en ser mestres de danses. Es poden detectar perquè organitzen danses diferents d’un any per l’altre o, fins i tot, diverses danses el mateix any. Al quadre adjunt, aquests mestres estan assenyalats amb “(m)” i el pagament de diverses danses està expressat amb fórmules com ara “15.625 rals / 5”.
En el cas de la “danza valenciana”, podien donar-se dos casos: que els ballarins fossin realment valencians o que fossin madrilenys disfressats. Els documents registren diversos mestres de danses valencians: Vicente Regal; Mauricio Navarro de la Vall d’Uixó; Gaspar i Tomás Soler, de Bétera; José González; i un tal José González, valencià però que vivia a Madrid. Però, cap al final del segle XVII, trobem les primeres anotacions que indiquen el contrari: “Así, en 1693 salió una danza valenciana, pero se especifica que estaba formada por «hombres vecinos de Madrid imitada a valencianos»”; també el 1695 es ballà una danza valenciana “a imitación” i l’any 1703 hi hagué dues danses diferents, una “danza de valencianos” i una “danza imitada a la valenciana” (Portús, 1993, 204 i 312-314).
Observem que fins a l’any 1703, hi ha alternança entre diferents noms: “danza de valencianos” (11 anys), “danza valenciana” (10) i “danza de Valencia” (2). En canvi, a partir d’aleshores, trobem “danza valenciana” 26 anys i “danza de valencianos” només una vegada. En cap moment no s’escriu “baile de valencianos”.
El preu d’aquesta dansa té molts alts i baixos fins a l’any 1717, ja que “el Ayuntamiento [de Madrid] acostumbraba a fijar una cantidad variable con los maestros de danzas, los cuales generalmente -salvo excepciones- debían procurarse los vestidos, que eran muy costosos”. Una d’aquestes excepcions es produí l’any 1693, com es veu al quadre. “Pero a partir de 1717 la Villa acuerda proporcionar trajes a los danzantes, y a cambio de ello sólo recibían 150 reales” (Portús, 1993, 189).
Per tant, fins a l’any 1703, més o menys, es combinen les danses folklòriques valencianes amb imitacions. A partir d’aquell moment hi haurà, de manera exclusiva o gairebé, una dansa anomenada “valenciana” inspirada en el folklore valencià, però ballada per madrilenys i amb unes característiques pròpies.
CONCLUSIONS
Als segles XVII i XVIII, la processó del Corpus era la festa més espectacular que se celebrava a la majoria de ciutats cristianes.
A la processó del Corpus de Madrid, l’element més espectacular era una monstruosa tarasca. Damunt de la tarasca hi havia algunes figures humanes. Sovint representaven volatins (equilibristes).
A la processó, hi van participar, molts anys, algunes danses tradicionals valencianes, amb diversos noms.
Des del final del segle XVII hi trobem una “dansa valenciana” inspirada en València però ballada per madrilenys i amb unes característiques pròpies.
No hem trobat cap document que demostri l’actuació del ball de valencians a les festes del Corpus de Madrid.
El proper article, que es publicarà d’aquí un mes, compararà la dansa valenciana amb el ball de valencians per a demostrar que es tracta d’espectacles totalment diferents. El tercer article és un recull de centenars de notícies de la dansa valenciana, amb informació de com era aquesta dansa.
BIBLIOGRAFIA
Diario de Valencia
AADD (2017) Enciclopèdia Castellera. Volum I. Valls: Cossetània
Bernáldez, J. M. (1983) Las tarascas de Madrid. Madrid: Ajuntament.
Bertran, J. (1997) El ball de valencians: De la dansa a les torres. Tarragona: Ajuntament.
Bertran, J. (2001a) “El Ball de Valencians a Madrid”. A: L’Esperidió. Tarragona: Colla Jove. Número 64.
Bertran, J. (2001b) “Les torres a les terres hispàniques”. A: L’Esperidió. Tarragona: Colla Jove. Número 65.
Bofarull, J. (2007) L’origen dels castells: anàlisi tècnica i històrica. Valls: Cossetània.
Bofarull, J. (2008) “Construccions humanes a Madrid”. A: L’Esperidió. Tarragona: Colla Jove. Números 83 i 84.
Bofarull, J (2010) “Anàlisi tècnica de l’origen dels castells”. A: Castells: revista castellera independent. Número 31.
Bofarull, J (2018) “Gregori Rabadà, l’organitzador del primer ball de valencians conegut”. A: Cultura. Número 803. Valls: AAEET.
Capmany, A. (1944) “El baile y la danza”. A: Folklore y costumbres de España. Segona edició, facsímil. Madrid: Merino. Volum II, pàgines 167-418.
Català, P (1979-1981) Món Casteller (II volums). Barcelona: Dalmau.
Capó, B (1994) Costumari valencià: coses de poble. Picanya: Bullent.
Company, R. (2007) “El Levante festero i la reinvenció dels estereotips sobre els valencians. Com ens veuen d’exòtics”. A: Revista Valenciana d’Etnologia. Número 2, pàgines 107-145.
Cotarelo, Emilio (2000) Colección de entremeses: loas, bailes, jácaras y mojigangas desde fines del siglo XVI a mediados del XVIII. Granada: Universidad de Granada.
Julià, E. (1915) “El teatro en Valencia: de 1630 a 1640” Boletín de la Real Academia Española. Madrid: RAE
Latorre, M. (1911) “Representación de los autos sacramentales en el período de su mayor florecimiento (II)”. A: Revista de archivos, bibliotecas y museos, Novembre i desembre. Pgs. 342-367.
Morant, J. (1967) Història dels castells: Tarragona, camp tarragoní i el Penedès. Tarragona: l’autor.
Portús, J. (1993) La antigua procesión del Corpus Christi en Madrid. Madrid: Imprenta de la Comunidad de Madrid.
Pujol, F. i J. Amades (1934) Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Barcelona: Fundació Concepció Rabell
Trescolí, O. i G. Porras (2006) Velles i novelles: L’Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l’Oreto. L’Alcúdia: Ajuntament.
Varrey, J. E. (1953) “Titiriteros y volatines en Valencia”. A: Revista Valenciana de Filología. València: Diputació.