Algú va dir que quan apliquem pressió a una estructura sempre es trenca pel mateix lloc. Encara que les forces siguin diferents, sempre posen en evidència els mateixos punts febles. Això és el que ha passat al món casteller: la covid és un fenomen nou, però les contradiccions que s’han evidenciat no són noves.
Les quatre millors colles del món van demanar fer pilars de 5 per Sant Fèlix, però el Procicat no ho va acceptar. En realitat, a les diades més importants de la temporada, els castellers hi volem fer i veure castells de 9 i de gamma extra. Però això ara és impossible. Per tant, no fem actuacions de veritat, sinó purament simbòliques (o «accions castelleres»). Aquestes actuacions es poden fer amb pilars de 4 o amb pilars de 5 perquè tenen el mateix valor simbòlic. Si l’any 1998 ens haguessin prohibit, arbitràriament, fer el 3 de 10, les colles que l’estaven assajant haurien protestat. Hauria estat una protesta lògica i justa. Però armar un sidral per a poder fer un pilar de 5, ho trobo una mica ridícul, francament.
Al món casteller hi ha més de cent colles i no són totes iguals, evidentment. Les colles grans fan grans castells, grans actuacions i tenen un gran impacte social, econòmic, mediàtic i polític. Això és indiscutible. Però no són tot el món casteller. En algunes notícies, aquestes colles s’han presentat com les representants de tot món casteller. Però només hi ha una entitat que té aquesta funció, que és la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Certament, la Coordinadora va néixer com una simple figura burocràtica amb representants enviats per les colles, però ha ha crescut progressivament. La Coordinadora ha resolt (de vegades amb dificultats) temes tan variats com la seguretat activa i passiva, l’assessorament a les colles, l’equitat, la música, les assegurances, les subvencions, presència a la televisió, la difusió internacional, els valors socials, etc. La Coordinadora treballa discretament i no desperta la mateixa passió que les colles, però cal reconèixer que, avui en dia, el món casteller no podria funcionar sense ella.
Una atenció especial mereixen les crítiques al Procicat. A mig juny, quan es va autoritzar l’actuació de Sant Joan a Valls, les autoritats eren optimistes (potser massa), però a mig agost, quan es preparava l’actuació de Sant Fèlix, la percepció era molt diferent. Però a part d’aquests motius (que podem compartir o no), hem de tenir en compte que els castellers no estem sols flotant per l’espai interestel·lar, sinó vinculats a la nostra societat, a les administracions públiques, personal sanitari, periodistes, patrocinadors i tota una xarxa de persones i institucions que col·laboren amb nosaltres. Formen com una pinya invisible que ens resulta totalment necessària. Els castellers hem de vigilar bé quines amistats ens arrisquem a perdre.
En els últims anys, hem bastit un discurs molt bonic sobre els valors socials dels castells i ens omplim la boca parlant de treball en equip, compromís, respecte, solidaritat, confiança, comunicació, esforç, col·lectivitat, etc. Però sembla que, cada vegada que hi ha en joc algun concurs, rànquing o premi, llencem tots els nostres ideals per la borda. Si la gent veu els castellers com un grup de fanàtics a qui només interessa carregar un determinat castell per a guanyar no-sé-quin campionat, saltant-se les normes sanitàries i de seguretat, malament rai: Qui s’apuntarà a fer castells? Qui es posarà a les nostres pinyes? Quins pares ens confiaran els seus fills?