Mariann Vaczi, professora de la Universitat de Nevada, ha escrit un llibre sobre castells. Aquesta científica social es va apuntar als Castellers de Barcelona aplicant una tècnica anomenada “observació participant”. Un dia, caminant per Barcelona, va veure una nena d’uns sis anys i va sentir llàstima per totes les nenes d’aquesta edat que no són enxanetes; aquesta anècdota demostra fins a quin punt la senyora Vaczi és castellera.
Al començament, però, la Marian Vaczi va tenir algun problema: “Em van dir que no mirés amunt i aquesta va ser tota la meva preparació per a fer pinya”. Un altre casteller, britànic i jubilat, li va explicar una experiència semblant: “Tinc asma i la primera vegada que em vaig posar a la pinya vaig tenir un atac greu. Em van posar aquí i no tenia ni idea del que m’esperava”. Els castellers hauríem de saber que les “persones normals” no fan pinya ni estan preparades per a fer-ne.
Conceptes i afirmacions
Un bon científic ha de mantenir la neutralitat i l’esperit crític. La Mariann Vaczi ho sap fer. És ben coneguda la discussió entre les dues colles de Valls sobre el seu origen. La professora no es deixa temptar per cap colla, sinó que analitza la construcció de dos relats històrics oposats i com aquest desacord complica la vida d’algunes institucions, com el Museu Casteller.
Aquest llibre conté alguns conceptes i afirmacions originals:
El número òptim de colles a Valls són dues, l’Ajuntament subvenciona la rivalitat.
El món casteller és una utopia on les habilitats d’homes, dones i criatures treballen i es combinen de manera eficaç.
A la pinya hi ha molt de contacte corporal, però no té cap relació amb l’erotisme.
Cal aprendre a caure amb seny.
Normalment els infants són vistos com a consumidors o víctimes; al món casteller, en canvi, són protagonistes.
Alguna gent creu que fer castells, per a la canalla, és perillós; uns altres pensem que és una experiència d’aprenentatge extraordinària.
Comparacions
Una particularitat dels científics socials és que, quan escriuen, van citant bibliografia sense parar; per això, aquest llibre està farcit de comparacions. Algunes no són gaire originals, altres fan riure i altres fan pensar.
Una comparació poc original és dir que els castellers de la pinya estem com sardines en una llauna.
També compara els castellers amb el mític Sísif, castigat a pujar una enorme roca fins al capdamunt d’una muntanya i a veure com cau, per a tornar-la a pujar una vegada i una altra.
El pilar al balcó és vist com un símbol de mobilitat entre la política oficial i la sobirania popular.
La canalla és educada per la colla, com la dels boiximans !kung.
Pujar dalt d’un castell és com néixer.
Un segon abans que caigui el castell, quan ja sabem que caurà, tenim la mateixa sensació que un personatge de Dostoievski, quan sent grinyolar la fulla de la guillotina damunt del seu coll.
Castells, dones i catalanisme
Aquest llibre conté una afirmació que no comparteixo: diu que la construcció de la nació és una activitat masculina i que l’actuació de les Minyones de Terrassa, fent castells de dones a Valls per la diada de la Candela del 1981 va ser un bolet sortit del no-res.
Quan es votà l’Estatut de Catalunya, l’any 1931, les dones encara no tenien dret a vot, però van recollir unes 400.000 signatures de suport.
Al principi del segle XX, la sardana es va difondre per tot Catalunya com la dansa nacional. En aquell moment es va canviar la manera de ballar-les; entre altres, s’imposà la norma que les rotllanes havien d’estar formades per homes i dones, alternats. No sé si trobaríem algun altre cas o si el nacionalisme català és únic al món, però les dones participen en la construcció nacional de Catalunya des de fa més de cent anys.
Els debats sobre castells sovint s’encallen en els quatre temes de sempre. Cal agrair a aquesta professora americana el llibre que ens ha dedicat, ple d’idees originals i suggerents.
Per altre costat, el silenci del món acadèmic castellà sobre el món casteller fa feredat. Mostra una ignorància absoluta.
