El programa de Catalunya Ràdio El Búnquer va dedicar un episodi al món casteller, concretament, a Jaume Tarragó Plana, conegut com l’Esperidió. El Búnker és un dels programes estrella de Catalunya, amb uns 71.000 oients. Ha rebut el premi Ràdio Associació de Catalunya al millor programa de la radiodifusió catalana (2021), l’Ondas al millor programa de proximitat (2023) i el Sàpiens a la millor iniciativa de divulgació dels Països Catalans (2023). Cada dia explica la vida d’algun personatge històric, amb to de broma. La idea de fer un
Búnquer sobre els castells va ser de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i les gestions van començar l’any 2023.
Jaume Tarragó, l’Esperidió
No resulta gaire còmode publicar biografies castelleres perquè els castells són una activitat eminentment col·lectiva. Tots els castellers formen (o han format) part d’alguna colla i triar-ne un implica, gairebé sempre, guanyar-te la simpatia d’aquesta colla i perdre la de les altres. L’elecció de l’Esperidió és adequada perquè, probablement, és el casteller que millor simbolitza el món casteller en el seu conjunt. L’Espiridió era de Tarragona, pesava més de cent quilos i era famós per la seva força. Va fer castells amb la Colla Vella i la Nova de l’Escolà, de Valls, i també amb la tarragonina Colla de la Mercè.
La colla que més ha reivindicat Jaume Tarragó és la Jove de Tarragona, que va posar el nom de L’Esperidió a la seva revista. Des de l’any 2003, celebra una diada castellera amb el mateix nom. El 2004 va dedicar la plaça que hi ha davant del seu local al mateix personatge històric. El 2017, l’Associació d’Amics de la Colla Jove va publicar un llibre que en parla. La Colla Vella dels Xiquets de Valls també té una fotografia de l’Esperidió penjada al seu local. L’Esperidió va fer castells amb les dues colles de Valls, però havia nascut fora d’aquesta ciutat, de manera que tots els castellers ens hi podem sentir identificats, més o menys.
Al programa del Búnquer el va anomenar “un gran home”, “un referent en el món casteller del nostre país”, “un pagès forçut i bromista” i “el casteller llegendari”.
Contingut
La millor font d’informació sobre l’Esperidió és la biografia que Jordi Morant i Clanxet va publicar al seu llibre Història dels castells (1967, 115-120), perquè va parlar amb una filla i una neboda. D’aquí es va extreure la major part del que es va explicavar al programa, com la seva participació al 4 de 9 net de l’any 1881 i la juguesca per a pujar les escales de la catedral amb un home a les espatlles i un sac de 100 quilos sota de cada braç.
L’anècdota que va matar un gos es basa en aquestes notícies:
El Correo de la Provincia
Diario de Tarragona
Donem veracitat a aquest fet perquè va ser publicat per dos diaris diferents el dia 5 de setembre de 1893 i pels detalls que en donen, especialment el segon.
(Des)coneixement del món casteller
El Búnquer s’emet “des d’un indret desconegut de la comarca d’Osona”, una comarca situada a l’anomenada “zona de nova expansió”, perquè no hi va haver cap colla fins l’any 1997. Els tres presentadors del programa van reconèixer que tenen un coneixement limitat del món casteller amb frases com ara: “Jo no en tinc ni idea”, “És que no sé com funcionen els castells”, “fatal, fatal”, “hi ha aquell problema de que estan girats els números i no sé què”. A Osona, aquestes frases es poden pronunciar sense conseqüències catastròfiques. No ho proveu a Valls ni a Vilafranca.
Més d’una vegada, el programa va barrejar la ignorància amb la broma. “Sí, quatre de nou. Hem de multiplicar quatre per nou, no? 36 pisos” (riuen), “3 de 4, 2 de 6,… em sembla que [el nom del castell] és segons l’hora que fas el castell – És això (riuen)”.
Una presentadora va explicar que, una vegada, va veure una actuació castellera. Van descobrir que els castells no es fan de manera espontània, sinó amb assaig i organització: “per entrenar, necessites temps”; “Hi ha una litúrgia, allà, i no se’t pot anar la castanya, no pots anar per lliure”.
L’error més important dels programa fou confondre el 4 de 9 net de l’any 1881 amb un simple 4 de 9 amb folre. Per als no-castellers, és fàcil d’entendre que els castells, com més pisos tenen, més difícils són. Però la presència o absència de folres és una diferència més difícil d’entendre. També es va dir que, al segle XVIII, els castells es feien sense pinya. Aquesta és una creença estesa, fins i tot, dins del món casteller, i que ja vam refutar en un altre lloc.
En canvi, la figura de l’enxaneta és ben coneguda. La broma que l’Esperidió (amb cent quilos de pes) podia ocupar aquesta posició, va tenir una reacció immediata: “No, no, no!”.
El públic del programa era de Barcelona, Falset i Terrassa. Segons van dir, no hi havia cap casteller. Tot i això, coneixia el nom del programa Obrint plaça i sabia que l’enxaneta no és el casteller més petit del castell.
Visió del món casteller
De bon principi, el programa no va anunciar que el protagonista era un casteller. No va ser fins al minut 10 que els presentadors van desvelar que “en Jaume acabarà sent conegut per la seva afició al món casteller”. Immediatament, van sonar un fragment del Toc de castells i el públic va aplaudir (suposem que espontàniament).
El món casteller és vist com una afició que genera passions: “Són pesats els de Tarragona… Amb els castells, els hi agraden molt”. La rivalitat (que ve d’antic) es veu de forma negativa: “què és aquesta germanor? (…) on és la sororitat dels castellers?”.
Els presentadors se sentien vinculats als castells: “És lo nostre i ho hem de defensar, a mort”; “Això que està sonant ara [el toc de castells] és el nostre heavy metal, eh”. També van reconèixer que la seva relació amb el món casteller “Hauria de ser més gran”.
Els castellers som exigents en el nom dels castells “Com diguem un dato malament, se’ns cardaran tots els castellers a sobre -Quan has dit castellers, he començat a suar… -De nervis -Jo estic llegint això amb més tensió! -Però el guionista, que és aquí a la sala amb nosaltres, el veig tranquil, també és un tio que no té por de la mort”. Aquesta por dels periodistes mereix una reflexió. Els errors són normals quan algú comença a parlar de castells, quan comença a parlar en català, etc. Fer-lo callar no és la millor solució.
Al programa del Búnquer, hi ha el costum de preguntar al públic si el protagonista té dret a entrar al búnker. En cap lloc no he trobat una explicació exacta de què vol dir això, però vindria a ser una mena de passeig de la fama o paradís no-cristià. En aquest cas, els vots favorables van ser unànims. Els presentadors ho van celebrar.
Conclusions
Cal felicitar la CCCC per aquesta idea tan brillant i per la persistència per a fer-la realitat. També cal agrair la col·laboració de Catalunya Ràdio i, especialment, al programa El Búnquer. Els castellers hem de recordar que també hi ha persones no-castelleres (“persones normals” en la classificació de Pertegaz). Encara que no tinguin uns coneixements elevats de la tècnica i la història castellera, la majoria de catalans tenen una opinió positiva del món casteller. Això és molt important per la salut del món casteller, encara que els castellers de vegades ens n’oblidem. Aquesta bona imatge no és espontània, sinó fruit d’un treball que es fa dia a dia.