Fa uns quants anys, s’ha posat de moda dedicar un any sencer alguna personalitat important de la nostra història o cultura. Una efemèride pot ser una bona excusa per a parlar d’història o de castells, que és el que més ens agrada. Aquest any 2024, per exemple, s’han celebrat els anys de Josep Anselm Clavé i d’Àngel Guimerà. Abans que sigui massa tard, volem deixar constància de la seva relació amb el món casteller.
CLAVÉ
Enguany ha fet 200 anys del naixement de Josep Anselm Clavé i Camps (1824-1874). Era republicà federal i, per a millorar la vida i la cultura dels obrers, va organitzar tota una xarxa de cors amb milers de cantaires. És ben coneguda la seva cançó “Los Xiquets de Valls”, que diu:
“Quina gatsara, quina delícia
Causan al poble los braus xiquets,
Quan fan alarde de llur perícia,
Força, equilibri, valor y seny!”
Aquesta poesia, escrita l’any 1867, és una dels primers textos que parlen dels castells i, cosa destacable, ho fa en positiu. En un altre article, ja vaig explicar que el lema casteller “Força, equilibri, valor i seny” no va sortir per casualitat ni al primer intent, sinó com a resultat de diverses proves i millores.
També és bo recordar que Clavé fou el primer en afirmar que els castells vénen del ball de valencians. L’any 1868 va escriure: “La costumbre de formar los valencianos en sus danzas difíciles torres y retablos, data de muchos siglos, siendo ellos los que en todos tiempos han dado mayores muestras de agilidad, fuerza y destreza en la imitación de las antiguas danzas con que los griegos representaban el curso de los astros y bellos cuadros de la naturaleza (…) las tan celebradas collas llamadas dels xiquets de Valls, que aun hoy en día nos admiran con la prodigiosa formación de sus atrevidos castells, pilars, torres, espedats, etc., en las fiestas populares del Campo de Tarragona y comarca del Panadés -de cuyos ejercicios nos ocuparemos más adelante- son hijas de las antiguas danzas de valencianos, como lo demuestra claramente el que aun se las denomine en nuestro idioma por algunos, ball de valencians“.
El setembre d’aquell any, hi hagué una revolució i Clavé es llençà a la lluita política formant part del comitè revolucionari de Barcelona, escrivint en diferents periòdics i assumint els càrrecs de president de la Diputació de Barcelona, Governador de Castelló, diputat al Congrés de Madrid i delegat del poder executiu a la província de Tarragona. Clavé morí el 1874. Aquell estudi sobre els exercicis dels castellers, que havia deixat per a més endavant, mai no va veure la llum.
L’any 1934, Joan Amades va escriure el primer llibre monogràfic sobre els castells. Tot i que no el cita a la bibliografia, la influència del text de Clavé que hem copiat més amunt, és evident: “ball dels valencians. Aquest nom era el més estès per a qualificar el ball que tenia per final l’alçament de torres, castells i espadats. La tradició ens ha mantingut viu el qualificat de valencians aplicat als castellers”; “Nosaltres creiem veure una graciosa línia grega i tota l’esveltesa d’airós tall hel·lènic, en els valents castells”..
GUIMERÀ
Enguany fa cent anys de la mort d’Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924), un dels escriptors més importants de la Renaixença. És conegut arreu del món per obres de teatre tan cèlebres com Terra Baixa, Mar i Cel, La Filla del mar, Maria Rosa, etc. Durant 17 anys va ser candidat al premi Nobel de literatura, però no el va rebre per raons estrictament polítiques. La seva relació amb el món casteller es deu, bàsicament, per la poesia “Lo Xiquet de Valls” que va publicar al “Calendari Català” de l’any 1876:
La plassa gran de la vila
es plena de gom a gom
brandant lo castell s’enfila
y al entorn cridant s’apila
pera aguantarlo tothom
-Amunt va! -y fent esqueneta,
cap amunt hi pujan tots;
ja sols hi manca l’aleta
(…)
Ja es dalt, y’l pobret somreya
quan la torre cau d’arrel;
y encara, morint, se’l veya
com, alsant los brassets, deya:
Sí, mare; amunt fins al cel!
S’ha dit més d’una vegada que Àngel Guimerà l’escrigué en record de la caiguda i mort de Magí Serra i Miret (Magí de Janillo), enxaneta de la Colla Vella de Valls, a la Masó, per Santa Magdalena de l’any 1871. Aquesta poesia es publicà diverses vegades, amb la particularitat que, a partir de la segona, el seu títol es canvià per “L’enxaneta” i el vuitè vers es convertí en “sols hi manca’l xaneta”.
Els castells eren poc coneguts fora de Valls fins l’any 1882, quan un grup d’escriptors i intel·lectuals valencians, balears i catalans visitaren Santes Creus i Valls. Quatre anys més tard, Jacint Verdaguer tornà a Valls i recordà aquella visita amb aquestes paraules: “l’enganeta se enfilà al cim com un angelet que devía coronar aquella columna de la superbia humana, segons frase de vostre compatrici y mon amich Oller. La gegantina torre se posà a caminar, com un monstre de cent cames, y acostant-lo al balcó, l’enganeta axerit vingué a caure rialler en mos braços”. Això confirma que Narcís Oller havia organitzat aquella visita i havia exercit d’amfitrió. A partir d’aquell moment, els intel·lectuals no-vallencs començaren a parlar dels castells.
Però Àngel Guimerà, escrigué aquesta poesia l’any 1876, avançant-se’ls alguns anys. Això es pot explicar per la seva amistat amb l’Oller. Segons les memòries del vallenc, ja eren amics abans dels Jocs Florals de l’any 1877.
“L’enxaneta” és una poesia molt bonica que retrata un moment dramàtic. Per a la literatura, és una obra magistral, excel·lent però, per als castells, una propaganda pèssima, fatal. Possiblement, col·laborà en la decadència dels castells, que començà uns anys després.